Les onades grises i blaves del mar del nord es trenquen poderosament sobre les roques escandinaves, sota la mirada atenta dels bedolls mil·lenaris, espectadors no pagants del batec ancestral del fred nord. Cult of luna no són un projecte musical, són l'atmosfera de color gel i la vibració de les fulles d'hivern quan toquen el terra. Són aire fresc pels pulmons cansats, són precisió tècnica i ones al galop amb peülles de diamant. Malenconia i brutalitat. Vaig tenir la sort de poder assistir a totes les últimes cites de Barcelona, una experiència en un crescendo progressiu on, com a moviment tectònic, Cult of Luna es va instal·lar entre els meus omòplats, fent espai a la meva caixa toràcica teixint fils de rosada al voltant dels meus pulmons. Continuant-me portant-me de la mà, pas a pas, pel llarg camí cap al Nord.