gianni rodari

/Jugant amb la poesia de María Rendon/

“Nel paese della bugia, la verità è una malattia.” Paraules sacrosantes. I si fóssim al país de les mentires, sense cap mena de dubte serien també malaltes. Un càncer. Un d’aquest mals originats per una forta mutació de les cèl·lules, o per el mal funcionament d’un òrgan. Gianni Rodari hauria sigut condemnat amb la pena de mort en aquest hipotètic país. Messies de no una, sinó de milers de veritats. El seu és un nom sorgit d’un intercanvi de pensament i somnis sota la lluna, al mig de l’herba, asseguts sobre un dipòsit d’aigua pluvial.

“La mamma é sempre la mamma.” Sobretot la del Gianni, que ha vist com les desviacions de la complexa línia ferroviària de la seva vida van ser accionades amb la ma ferma de la Maddalena Ariocchi, passada de ser caixera al taller del seu marit a fada padrina del seu fill al llarg dels anys. Al 1931 Gianni és inscrit a un seminari catòlic a prop de Milà. Per tot un seguit d'aventures no narrades i com si el destí volgués escriure un pròleg als esdeveniments futurs, Maddalena assumeix que potser la religió no és la millor via a seguir pel seu fill, i uns 3 anys després el jove posa peu a les escoles magistrals. Amb resultats més encoratjant, arriben també classes de violí. La creixent passió musical porta Gianni a formar el trio que el portarà a un breu tour veïnal per els restaurants i els patis de la zona. La S.ra Ariocchi tampoc aprova el camí musical del seu fill, deixant clar que també aquesta via s’acabava a un punt mort. Sense cap més distracció al 1937 neix al mestre Rodari, que també per culpa de la jove edat no troba gaire satisfacció ensenyant. Peró “gli errori sono necessari, utili come il pane e spesso anche belli: per esempio la torre di Pisa.” I és així com Gianni arriba a obtenir però un raport de complicitat amb els seus alumnes que l’hi permeten ser ajudat en la correcció de les seves primeres obres de fantasia. La parèntesis de la segona guerra mundial deixa clar la fragilitat física de Gianni, que no és considerat per formar part de l’exercit, la força humana que té en enllistar-se en un grup de lluita clandestina llombarda com a resultat de la mort dels seus dos millors amics, i el fet de ser predestinat a escriure quan, després de la guerra, passa a ser periodista per una sèrie de periòdics de l’esquerra política i arriba a gestar revistes i publicacions per joves i nens. Després de publicar el seu llibre pedagògic “il manuale del Pioniere” va ser excomunicat dal Vaticà, que ho va definir com "ex-seminarista cristiano esdevingut diabòlic". Per aquest motiu les parròquies cremaven en els patis els llibres de Gianni Rodari. Probablement perquè, com esmentat abans, en el país de les mentires la veritat és una malaltia. I la cura favorita de l’església sempre ha sigut el foc. El 1973 la publicació de “Grammatica de la Fantasia” representa per a molts el punt més alt de la seva carrera. L’art d’inventar histories és la sortida des del país dels contes, lloc d’hipòtesis i suggestions, cap a la realitat del mon on amb les claus de la fantasia el descobriment e la comprensió de l’entorn és costant. Com Gianni deia, “ le fiabe, quelle vecchie e quelle nuove, possano contribuire a educare la mente.”

« Andrà lontano? Farà fortuna? Raddrizzerà tutte le cose storte di questo mondo? Noi non lo sappiamo, perché egli sta ancora marciando con il coraggio e la decisione del primo giorno. Possiamo solo augurargli, di tutto cuore: - Buon viaggio! » 

continua llegint

solomon barber (el palau de la lluna - quart minvant, lluna nova)

És gairebé impossible compilar una llista de llibre que en un moment donat de la nostra vida ens hagin impactat tant. Simplement perquè el llibre representa una peça que encaixa en un estat d’ànim ajuntat a un moment fixe en l’espai i el temps. Els estat d’ànim, al fi, non son mai iguals. S’assemblen, qui més qui menys, però tenen el do de l’originalitat, de ser únics i infinits. M ‘els imagino com puzles gegants on hi falten peces, on tot el concepte de com viure és definit menys l’acompanyament al concepte mateix. Com un primer plat d’un menú on el pollastre ve sense les patates. O una hamburguesa on brilla l’absència de mostassa. Buit no tant emocionals quant físics, necessitats de material concret. No necessàriament que es pugui tocar amb la ma, però que tingui presencia. Les paraules, simplificant bastant el discurs, omplen amb volum abstracte la closca concreta d’un llibre. Que les paraules omplin un llibre no significa necessàriament que un llibre es ple de paraules amb significat. Però justament en el cas que tractaré la proporció és directa i sense cap dubta compleix la propietat commutativa més pròpia de la matemàtica. Hi han llibres que van néixer per omplir forats. “Alguns d’aquests llibres son grans, altres son petits, altres son gruixuts, altres son prims..., però tots contenen paraules.”

El meu puzle, al meu trencaclosques, te unes mancances considerables. No l’hi falten unes peces, sinó desenes. No m’he parat mai a pensar el perquè d’aquestes múltiples mancances, l’he acceptat, més per pigrícia que per l’incapacitat de posar- hi solució. Molts buits son moltes peces. Son moltes dificultats quotidianes en el mon real, son molts mals de cap quan busco encaixar un element que falta. Atès que musicalment segueixo acumulant música com a banda sonora per la meva vida, més difícil he trobar un obra en paper que s’adapti al moment. On les paraules s’acoblin amb les sensacions d’una manera tan perfecta que el salt del mon real al fantàstic sigui com un sospir. I “ateses les dificultats que ens havíem trobat al mon real, probablement era lògic que volguéssim escapar-nos-en tan sovint com poguéssim.” Soc un fugitiu. El rei dels fugitius.

Vaig traslladar-me a una habitació buida i bruta que ha anat transformant-se en un lloc d’introspecció, un punt de trobada d’estranys presagis i esdeveniments misteriosos i arbitraris. “En aquell lloc, els minuts i les hores eren massa petits per mesurar-los, i un cop obries els ulls a les coses que t’envoltaven et veies obligat a pensar en termes de segles, a entendre que mil anys són només un segon. Per primera vegada a la meva vida vaig sentir que la Terra era un planeta que girava pel firmament. La terra no era gran, vaig descobrir, era petita, gairebé microscòpica. De tots els objectes de l’univers, no n’hi havia cap de més petit que la Terra.” Vaig tancar-me dins d’unes parets blanques que be podrien ser fulls sense ganes de ser escrits. Potser fulls que escriuen amb guixos imaginaris sobre una pell color pissarra. “Jo era autor i testimoni, actor i al mateix temps públic d’un teatre per a una sola persona. Podia seguir el procés del meu propi desmembrament. Tros a tros, em veia desaparèixer.” Per una ment en blanc, com les mateixes parets, sobreviure significa diluir la realitat en tot allò que a la pròpia vida no existeix. I tornem als llibres. Histories amb personatges que podíem ser nosaltres però no ho són. Desgraciats en histories fictícies que es converteixen en mites idealitzats per desgraciats en histories reals. 

continua llegint