/Betulle de Riccardo Cabbia/
Em passo les nits plorant. Vesteixo una samarreta lila. La samarreta porta un estampat
en blanc i negre d’un ull que no hi veu. D’un ull que veu tot. Em passo les nits
plorant. Desenes de llàgrimes cauen. Rectes, corbes, tocant-me el nas, fregant-me
la galta. No les veig. Em sento una mica com l’oceà. Petites tortugues sortint dels
ous en grup. Tortugues en miniatura corrent cap a una samarreta lila. El lila que a
cada punto d’impacte es torna mes fosc. El lila sota la pluja. El lila plorant. El lila
desitjant ser violeta. Ploro i em buido. El cos humà. Una ampolla de pell per tres
quarts plena d’aigua. Sento com em torno àrid a dins. L’ampolla te dos forats.
Cauen gotes. La samarreta es vesteix amb un cosmos de punts líquids. No totes les
tortugues arriben al lila. En xuclo algunes. Sento la sal a la llengua. Tinc els llavis de
vidre congelat. La sal pica. Altres cauen a la barba. Pels arrissats. La barba és un
bosc de bedolls sota una turmenta d’inici tardor. Els pels es mullen. Ploro i casi no
respiro. Mucositat m’omplen el nas. Tinc el bigoti humit. Tinc els pulmons a tocar
la nou del coll. Em sento buit. Em falten vísceres. Tinc un forat a la panxa.
M’agradaria mirar-hi a dins. Tinc por de veure que estic sol. El forat és viu. Respira
l’aire que els meus pulmons no troben. "El que combat monstres ha de vetllar
perquè en el procés no es converteixi el mateix en un monstre. I si mires el temps
suficient dins d’un abisme, l'abisme et tornarà la mirada." L’abisme és un forat buit
ple d’angoixa. Les papallones no volen dins del meu estomac. Hi han dits
empenyent els contorns del forat per fer-lo més gran. Ploro i fabrico sal. A vegades
penso que seria una sort ser neu. Encaixar paraules amb sons. Un cub de Rubik de
vocals i consonant. Saliva. Orugues menjant les fulles de la meva llengua. Els
intestins son larves en plena frenesí arreu d’un cos mort. Tenir la sensació de
mastegar por sense poder empassar-la. Les dents fan mal. Em mossego les ungles.
El ulls vermells. La samarreta violeta. L’ull com a espectador. El mussol de cartró
que no és allò que sembla m’observa.
