El carrer és fosc. Llum blanca. Llum morta. La porta de l’edifici és grisa. Pesada. Bruta. S’obre i es tanca amb una clau i variats cops d’espatlla. Als peus de l’escala comença a fer-se sentir l’olor a humitat. Una humitat octogenària, invisible. Forats a les parets. Com traces, petjades, com si la humitat després de posar-se unes vambes de muntanya hagués començat a caminar per les parets deixant caure al terra llesques de estuc i pols de ciment.
Graons amb costelles de fusta. Llum tènue d’uns neons primets, anorèxics, tímids. L’entresol no parla mai. Dorm. Les portes dels dos pisos vigilen la pols amb batents negres en forma de puny. Uns cadàvers ressecs d’uns escarabats prenen la lluna que es filtra en fils microscòpics des del forats d’un ascensor que no existeix. Graons amb costelles de fusta. Més forats a les parets. La humitat es fa més fort, escala la paret amb els passos coordinats d’una aranya buscant cantonada. Números i sumes d’altres temps a la vella pintura de la primera planta. L’altra vella, la del primer pis, deixa intuir la seva presencia quan prem la seva cara darrere de la porta intentant veure millor a través de l’espiera. El replà és solcat per gotes caigudes d’una bossa de la brossa probablement massa carregada. La olor dominant, però, encara és la de la humitat.
Graons amb costelles de fusta. Costelles d’un vell amb fibrosi. Falta de calci. Costelles amb forats negres. Nius per cucs. Graons foscos. No és veu be. El replà dona la mateixa sensació d’absència que els ulls tenen a deu metres sota l’aigua quan la llum és rendeix a la densitat líquida. El neons primets s’han encorbats en la seva timidesa, amb un balbuceig molt pronunciat alternen llum a segons de negror. No es distingeix el terra. Les rajoles vermelles fan acte de presencia només per la força que oposen a la pressió dels peus. El puny negre del segon pis es cobert de pols. Des d’una escletxa a la part inferior de la porta del primer pis surt una llum blanca, esmorteïda, com si una lluna en decadència s’amagués ofegada per craters plens de deutes. La porta del segon pis es tanca des de l’interior amb una cadena fina com fil interdental i amb la pressió d’una bombona de butà buida d’un taronja malaltís. L’espiera de la porta és cega. Tapiada. Fulles de cartró i paper d’un groc en descomposició impedeixen veure el replà. S’intueix que els cadàvers dels escarabats s’han quedat cadàvers. Silenci. Més silenci. Res més que silenci. Encara silenci.
Ara el silenci es va omplint lentament. Se sent olor de moviment. Xiulet com d’una corrent d’aire passant dins d’un melic amb sortida. Soroll com de tela d’un vestit de boda arrastrant-se per un terra àrid. Una respiració que no és respirar. Una forma que ha de ser negre Pujant els graons amb costelles de fusta sense fer cap passos. L’olor a humitat presideix el replà. El forat per l’ascensor que no existeix amaga qualsevol reverberació d’ eco. El forat deixa de tenir fons. El forat de l’ascensor és un forat de cuc. Els cucs del forats dels graons amb costelles de fusta estan tots morts. El vestit de noces puja, toca la paret. Segueix les petjades de la humitat. Des de l’espiera del segon pis de la segona planta no é veu res. El xiulet es para. Puja, torna a parar-se. Es podria jurar que para just al davant de cada porta, esperant. Les toca, potser fins i tot les empeny una mica. Es una presencia que potser fa olor a carn. Un ecosistema d’insectes en moviment, una encarnació d’un bosc mixt de caducifoli cobert d’humus. Es podria jurar que respira. La porta del segon segona cruix, nua. Crua. La bombona de butà es mou un parell de mil·límetres. La llum dins del pis s’allunya de la porta. No hi ha pulmó que respiri. El balcó deixa per uns moments de donar al carrer. L’orientació de l’edifici no es pot definir. Mosques caminant al terra del pis. Com quan hi ha tempesta. Com si tinguessin por de que li arrenquin les ales. El mussol de cartró que penja del sostre d’un fil deixa de girar sobre si mateix. Exactament en el moment en que els ulls, també de cartró, es troben en línia recta amb la porta. El xiulet, el soroll del vestit de noces.
Els graons amb costelles de fusta amb forats, el terra amb pols. La llum del pis s’apropa un altre cop a la porta. La humitat al replà ara fa olor només de humitat. Els neons primets exhalen després d’haver aguantat la respiració per un temps tan breu quant incalculable. El balbuceig lluminós segueix sense canviar la seva comunicació intermitent. Els cadàvers dels escarabats segueixen sent cadàvers. Dins dels forats descansen cuc morts. Cementeri de tèrmits. Ossos amb absència de calci. El forat de l’ascensor que no existeix es tenyeix d’un negre amb total absència de llum. D’un negre que sota un punt de vista teòric no existeix. Com l’ascensor.
