M’agraden aquestes nits. Des de les finestres obertes comença a entrar
sigil·losament el tic-tac de les primeres gotes de pluja. Un tro, dos potser. I el
primer llamp que, com un misto encès dins d’una habitació a les fosques, deixa
veure per un instant els núvols foscos amb traços grocs. I després, la pluja. Fina,
abundant, que cau. I el cel que es torna a il·luminar amb un llamp que es mira al
mirall d’una vorera mullada i aparentment neta. I un altre llamp. Una esquerda de
llum elèctrica, que baixa d'un cel fosc.
M’agradaria pensar que són segones oportunitats que cauen. S’estavellen.
M’imagino petits astronautes cavalcant electrons i portant bosses farcides de les
respostes a totes les preguntes i dels desitjos que sorgeixen espontanis per cada
estel fugaç. Amb commoció i temor, por i aflicció. La resposta i l’alternativa
possible a quan hom demana una segona oportunitat i la vida diu que no.