dimarts, 30 de juliol del 2013

on the road


/On the Road de Riccardo Cabbia/

4 cafès, esmorzar, dinar, més d'un litre d'aigua, desenes de grams de boles de pols navegant amb les corrents d'aire, les fulles de bròquil mort colpejant el terra de la cuina, tovalloles de paper abandonades sobre un amplificador retirat per culpa d’un baix confinat a la seva funda durant mesos. Pots de mel, melmelada, pèsols, salsa de tomàquet, mostassa i espàrrecs rentats i apilats en un ordre estrictament caòtic sobre el marbre entre alvocats i plàtans cansats d'esperar. No fumo des de fa més de tres anys, però en aquesta última setmana m'hauria fumat sense pensar-hi una altra vegada tots els cigarrets que per anys van tacar-me dits i pulmons. No en dubtava pas, però avui en vaig tenir la confirmació, d'una manera més o menys directa: tot cau, és trenca, és perd el sentit i el fonament quan es descobreix que, a la base de l'arc de Sant Martí, no hi ha cap tresor. Quan es descobreix en essència, que el sentit de la vida, buscat, estudiat, des de la investigació i mitificació inútil que aspirava a un mer consol, simplement no existeix. No té sentit. No té cap sentit crear espais, instal·lacions i experiències. La fi de tot això és una pèrdua total. Nascut de l'absència per extingir-se en l'absència. Llums apagats per estalviar electricitat, gas reemplaçat en la majoria d'ocasions per un microones pobre per mantenir viu l'alè del butà, sortides comptades amb els dits de les mans per no gastar, un coixí on caure en cas d'emergència. Fins fa uns minuts, m’he deixat portar per una pel·lícula, On The Road, on els que viuen a la vora de la destrucció física i mental, on l'egoisme amagat rere l'altruisme de cartró i l’ofici de l'escriptura o l'art són l'excusa perfecta per no veure que, tard o d'hora, tot tindrà un final. La forma de viatjar, de moure’s, de no poder aturar-se, de descobrir la pols de la carretera i la suor a la pell és una forma efectiva de prevenir un compromís social i personal, és evitar arrelar en qualsevol tipus de sòl. Perquè un cop vinculats al nostre petit espai vital, intentar tallar les arrels provoca un intens dolor.