balena blanca

/Il·lustració de GRZNYC/

M’és impossible amagar l’amor casi pertorbador que tinc cap a l’oceà i els cetacis que hi viuen com a pastors. Una atracció forta, magnètica, filla d’una coexistència morbosa entre el desig per allò desconegut i la sensació de poder-se perdre a la immensitat blava. Desafortunadament, només puc imaginar una visió on m’assec a la vora del Bàltic o l’Antàrtic observant les migracions d’un dels éssers que són tan part de mi com jo d’ells. Qui sap què va motivar Melville a transformar el catxalot d’ésser lliure a botxí d’una raça cada cop més alienada de la pròpia essència com és l’esser humà. 

Moby Dick ha estat un llibre que m’ha marcat. No va ser el llibre de la meva vida, ni la història que em va obrir horitzons abans llunyans. He absorbit aquesta obra com un recull de profecies, com una colla de veritats sorgides directament de la boca d’un oracle, con un llistat d’actes no derogables. Perqué “Ahab és Ahab per sempre. Tots els seus actes estan decretats i són immutables.” Un oracle que té la consistència i la profunditat de l’oceà, però que no comparteix al mateix color. L’oceà i els seus mars, terrenys de l’enemic i camp de batalla, es vesteixen de negre com si volguessin cedir el protagonisme absolut a la balena. Blanca. I és així com “la mar negra s’inflava i s’inflava, i encara s’inflava incansablement, com si les seves marees immenses fossin una consciència, i la gran ànima del món patís d’angoixa i de remordiments pel gran pecat i els sofriment que havia engendrat.”

L’ésser humà només és una víctima. Allò que cerca és l’aniquilació, la purificació personal, el sentir-se boc expiatori d’una força superior i justa. Buscar la fi “en la cacera turmentada d’aquest fantasma demoníac que una hora o altra neda davant tots els cors humans, tant una cosa com l’altra, mentre l’encalcem per aquest globus rodó, ens porta a laberints estèrils o ens deixa embarrancats a mig camí.” Ahab i els seus mariners son l’encarnació dels pecats humans, cerquen de tornar cap a l’origen. Com el mateix capità reflexiona, “el que és fet en el foc ha de pertànyer al foc.”

L’infern, la calor abrusadora, viu a l’aigua. Traspassar el sentiment de malignitat a la balena és justificar la caça despietada d’una espècie i amagar darrere una màscara l’intent de suïcidi col·lectiu de tothom a bord del Pequod. L’home s’està podrint per dins. I s’està podrint sol: “que déu t’ajudi vell (Ahab): els teus pensaments han creat una criatura en el teu interior. I aquells els intensos pensaments del qual el converteixen en Prometeu té un voltor que s’alimenta per sempre en el seu cor; i aquest voltor és la mateixa criatura que ha creat.”

Veure la balena com a dimoni, veure el catxalot com a enemic no només justifica una matança roïna, també és la motivació que creix i nodreix una ràbia descomunal.

“Jutgeu, doncs, a quins graus de fúria inflamada i pertorbadora eren empeses les ments dels seus caçadors més desesperats, quan, entre les estelles dels bots trinxats i els membres de companys destrossats que s’enfonsaven, aconseguien allunyar-se nedant dels blancs coàguls de la còlera monstruosa de la balena cap a la llum del sol, serena i exasperant, que somreia com si estiguessin en un bateig o en unes noces.” Caçadors, víctimes, màrtirs. I “la Balena Blanca nedava davant d’ell com si fos l’encarnació monomaníaca de tots els elements malignes que alguns homes profunds senten que els devoren, fins que acaben vivint amb mig cor i mig pulmó.” La Balena Blanca és la raó de ser de l’home. Justifica la seva possibilitat de ser pecador. I com diu Melville, “en aquest món, companys, el pecat que paga el seu passatge pot viatjar lliurement i sense passaport; en canvi, la Virtut, si és pobra, és aturada a totes les fronteres.”

Continuo assegut a la vora de la costa. Somiant amb l’oceà. En tonalitats blaves i grises. Observo.

"And the sea will grant each man new hope. As sleep brings dreams."