/Odin de Georg von Rosen/
L’Escandinàvia ha tornat a fer presència a la meva vida. Sempre hi ha estat, és
l’òrgan gelat de l’anatomia interior inherent a somnis, actituds, desitjos. Fa part
d’un sistema complex on les terres fredes i la natura més verge s’estenen com un
gerro d’aigua abocada al terra de pedra.
Fa poc més d’un any vaig descobrir amb les dents serrades i la ment oberta
“Valhalla Rising”, l’adaptació de la mitologia nòrdica amb un Odin encarnat en
Mads Mikkelsen, magnífic quan comparteix la desolació humana filla del fred i de la
sang. Mentre vagareja per paisatges que em resulta difícil de creure que existeixin
de debò, One Eye veu l’ésser humà com un déu brut, sanguinari i totalment passiu.
Extremadament lenta, la pel·lícula és tan èpica com impactant i retorna una imatge
dels víkings que resulta decididament creïble: la d’uns guerrers coberts amb pells
que exhibeixen destrals llargues com llurs trenes i barbes i un anhel per la batalla i
el coneixement gairebé impossible de satisfer. La fusió entre mitologia i vida real
dóna com a resultat una obra d’art que personalment classificaria com a film de
culte. N’estic totalment fascinat.
La cultura del nord d’Europa en general té una aura d’autenticitat que trobo a
faltar al centre i el sud. El Valhalla o mansió dels morts, Valhöll en antic nòrdic, el
lloc on es reuneixen els guerrers que lluitaran amb els déus al Ragnarok, la batalla
en la qual el panteó escandinau trobarà el seu destí, és molt més temptador que un
paradís on l’accés al qual és garantit amb plegaries i esclavitud moral. Els déus que
hi viuen, els éssers suprems, lluiten com un els éssers humans per la vida i per la
glòria. Contemplar el pare dels déu, que va sacrificar un dels seus ulls per tal de
poder accedir a la saviesa dels anys, mentre camina pels camps de batalla portant a
les espatlles dos corbs i acompanyat per dos llops, és contemplar una divinitat a
tocar.
Aquesta mateixa idea l’he vist dibuixada a la sèrie Vikings en els primers moments
del primer episodi, en el qual Ragnar observa un home vell, borni, amb barba grisa,
que duu un barret d'ala ampla i un gec blau fosc i que camina entre els cossos
mutilats dels guerrers morts mentre, aconsellat per Hugin i Munin, escull les
ànimes que entraran al Valhalla. A Vikings, la sensació que es pot tenir mirant el
paisatge és que, encara que els nòrdics busquin viure al Valhalla un cop morts, de
fet, ja hi viuen.
Sense cap mena de dubte l’elecció de rodar a Irlanda és una bona idea quan no és
possible moure tot un equip de gravació a l’Escandinàvia de veritat. Resumint, una
producció canadenca, amb protagonista australià i localitzacions irlandeses.
Elements que junts permeten veure i viure un epopeia nòrdica excel·lent.
Retrobar el víking que tenia a dins no havia estat mai tan fàcil.