dimarts, 23 de juliol del 2013

acte

/Suïcidi de Luc Tuymans/

Suïcidi (del llatí suicidium, de sui caedere, «matar-se un mateix») és l'acte de donar- se mort a un mateix de manera voluntària.

Un concepte fascinant, la manca de sentit per la vida. Émile Durkheim definia el suïcidi com el cas de mort que és producte directament o indirecta d'un acte positiu o negatiu realitzat per la víctima mateixa i que, segons aquesta, havia de donar lloc a aquest resultat. És a dir, que el suïcida no és rés més que un ésser que viu seguint les seves coordenades. Sense alteracions. La fi és produeix perquè s’havia de produir. En resum: el suïcidi és un procés natural.

Sempre segons Durkheim, un dels factors més importants de la persona que es lleva la vida és la convicció del suïcidi com a mètode factible. Com a via directa. Factible potser no fa joc amb senzill, però sí amb practicable. Si és veritat allò que creuen alguns, que l’ànima és immortal, no és pot dir el mateix del cos humà. Si la ment és el principal origen de la idea, el cos és el que paga la concreció de la mateixa. La practicabilitat de l’acte ha de passar obligatòriament per la part sòlida, física, de l’existència humana. Finalment, Durkheim assegura que de vegades les persones estan predisposades al suïcidi. O, com precisen Kleiman/Rodriguez Garin/Skokin Marisú, no pot definir-se una personalitat suïcida, però sí una tendència al suïcidi.

Veure’s un mateix arribant a un límit a poc a poc. Veure el propi món en fragments, trencat en bocins tan fins que el dubte de poder tornar-los a unir esdevé immens.

Un assaig de meditació filosòfica d’Adrian Gargett sobre la mort i la figura de Georges Bataille va comparèixer davant meu un dia sense so. “Morir: el xoc final del dolor o el preu que hem de pagar per tot. ¿No podria ser l'emoció més dolça, l'única salvació que podem aconseguir, l'únic i veritable moment d'auto- coneixement?” Tot està contingut en un segon. La mort com a eina de connexió. Et coneixen realment quan el teu camí està traçat amb pastels fosforescents. D’altra banda només es veu allò que volem que es vegi. “Puc cridar demanant ajuda però ningú no m’escolta. Sembla que no hi ha esperança per a mi, no hi ha alliberament d'aquest dolor i la por constants. Jo no demano compassió o simpatia. Crec que potser de vegades he d’experimentar aquest dolor perquè pugui existir degudament. Qui sóc jo i on em porta això?” Té sentit acumular anys d’experiències, possessions materials, èxits i fracassos si allò que seguim s’il·lumina com un senyal de punt mort? Georges Bataille descriu tots els progressos materials i didàctics sobre la Terra com a conseqüència de l'avançament de la Mort, perquè és només en la mort que la vida es converteix en un eco del sol, on s’aprecia el seu destí inexorable, que és el silenci absolut, que és pura pèrdua.

Gargett explica com, segons ell, la vida s'esfondra en la possessió de la Mort, convertint-se en un clam de trista desaparició, apàtic en el seu nucli palpitant, amb la seva crueltat interior. Ser part d'un organisme és arribar a ser prescindible, i cada vegada més prescindibles. Cap camí és més suïcida que el de la matèria viva que esdevé un òrgan. Podria ser la vida una dissolució perfecta?

"Tinc l'esperança d'arribar fins al final de la meva salut, potser fins i tot fins al final d'una vida sense raó de ser." Georges Bataille